Corals infantils: disciplina, ordre i alegria
CARLES CAPDEVILA
| Actualitzada el 04/04/2011 00:00
Quan sento a parlar d'ordre, disciplina i uniformes, penso en una coral infantil. Criatures amb samarreta blanca i pantalons negres, educats en l'exigència musical i en l'acceptació de les regles del grup. Ara cantes, ara calles i escoltes, tot esperant el teu torn. Hi he vist arribar els meus fills als quatre anys, i al primer recital nadalenc passes vergonya: el teu va tard, es grata el cap sense parar i a mitja cançó s'hi gira d'esquena. Tres anys després t'adones que li han educat l'orella i el ritme, però també la paciència, el respecte pel torn, la concentració, la precisió. Ha acceptat que hi ha algú que dirigeix, i quan tothom és al seu lloc i fa el que toca, tot sona bé. Canten en llengües diferents, fan intercanvis amb altres cors, coneixen canalla, tenen directores (i alguns directors) joves, amb talent i passió, que els ensenyen disciplina social i musical amb tota l'alegria del món. Quan acaba el concert, els pares ens hem d'eixugar la bava que ens ha caigut, orgullosos de comprovar que el secret de l'harmonia és a l'esforç i la contenció. Els cantaires surten contents: s'han divertit, han participat del plaer de convertir veus individuals en art col·lectiu. Tant els que enyoren l'autoritarisme reaccionari i malentès com els que denuncien i ridiculitzen qualsevol crida a favor de recuperar l'autoritat i educar en l'ordre haurien d'anar a un concert i deixarien d'estar tan desconcertats.
.
2 comentaris:
No tinc cap dubte que l'esforç mantingut (altrament dit constància) i la disciplina, forma part de l'aprenetage musical o de qualsevol altre habilitat humana, sigui art o tècnica. I sobre la democràcia del grup res a dir: respecte pels demés i per un mateix. Fonamental.
Cert la observació sobre la sinèrgia coral: una veu no és prou, i el sumatori fa l'art.
Molt bon article el del Carles Capdevila, treient a la palestra l'actual crisi de valors del jovent. Coral, equip, grup..., el col.lectiu davant del individulisme.
Ara bé, cal fer un esforç d'autocrítica i veure en que ens estem equivocant els pares i la societat en general..., doncs els nostres fills no deixen de fer el que veuen a casa.
Compromís, compromís, ara per ara no es percep en excés en aquests temps que còrren.
Publica un comentari a l'entrada